TRAGINER, BARBER I PAGÈS

Traginer
En Peret era un gran coneixedor de l’Alta Garrotxa. Amb els quatre matxos —el Tordillo, el Moro, el Xato i el Brillant— havia recorregut tots els camins i corriols, de Camprodon a Talaixà i de Rocabruna a Oix, abans que s’obrissin les principals vies de comunicació actuals.

Diàriament i de matinada, en Peret sortia amb els seus quatre matxos en direcció a Camprodon pel coll de la Boixeda. A bosc, omplia els sarrions de carbó, travesses de roure, llenya, totxos de castanyer i faig… Al migdia, un cop arribat a destí i havent deixat la mercaderia, carregava tota mena de productes de consum per tornar cap a Beget: bótes, rodes, ciment, queviures, roba o qualsevolaltre producte d’encàrrec.

Barber
Fer de barber era la feina que menys li agradava. La practicava sobretot el cap de setmana, quan la feina de traginer disminuïa. Cada divendres, un cop tancats els matxos a la quadra, començava a afaitar i alguna vegada no havia parat fins ben entrada la mitjanit. Els dissabtes o diumenges al matí i fins al migdia, era quan hi acudien els homes per afaitar-se i tallar-se els cabells. Segons consta a les seves llibretes de comptes, durant els anys 50 i 60 feia entre 4 i 6 afaitades cada mes i ja gairebé només els diumenges.

Pagès
Per a poder subsistir, a casa d’en Peret també tenien feina amb el bestiar, l’hort i les terres que menaven. Pel que fa als animals, a part dels matxos, també aconduïen gallines, conills, 2 o 3 cabres, un parell de porcs i una vaca. A la terra, treballaven la userda i la trèfola a més de conrear blat i blat de moro. També anaven fins a Rocabruna on hi feien alguns saions, les parcel·les de terra arrendades on cultivaven patates. En aquests terrenys de propietat o llogats hi participava tota la família: l’avi Agustí, la seva dona i en Peret amb la Maria i els seus.

“... De la feina de barber, cobraven per afaitar un ral, 30 cèntims, dos rals... i així podien arribar a cobrar un duro: “estaves content si guanyaves un duro; ja tenies diners per al pa de tota la setmana...”

Amadeu Rosell, Pere sala, en Peret Blanc de Beget: tonades de violí i cançons, 2012

“... El més important de tot era saber carregar bé: el mateix pes a cada sarrió i col·locats a la posició justa, més endavant o més endarrera segons hi hagués pujada o baixada. Si ho feies de qualsevol manera, en dos dies podies malmetre el matxo. S’ha d’entendre-hi, i conèixer bé l’ofici i, sobretot, tenir la voluntat de fer-ho bé…” (Peret Blanc)

Joan Nogué, El bosc, element clau del paisatge i d’una comunitat - Memòria de llicenciatura, 1981

“... Beget era el poble més dolent d’aquests encontorns, tant per al traginer com per al matxo. De dia et trobaves al bon camí i de nit havies de passar a la força per les pitjors dreceres: era quan baixàvem de Rocabruna a Beget. Per això, al que anava al davant li penjàvem una cascavellada, i a cada matxo una esquetlla diferent: si algun es perdia o s’allunyava ja sabies qui era. A més, l’esquetlla servia per saber si la càrrega era ben posada o no: si el matxo caminava malament, senyal que la càrrega se li havia desplaçat més cap a un cantó, senties un crac-crac, crac-crac que no era normal. També podia ser que se li hagués posat un roc a la ferradura...”
(Peret Blanc).

Joan Nogué, El bosc, element clau del paisatge i d’una comunitat - Memòria de llicenciatura, 1981.