Jo sóc en Peret Blanc
EN PERET AMB LA SEVA GERMANA GABRIELA (ARXIU FAMÍLIA SALA)
Jo sóc en Pere Sala, en Peret Blanc de Beget.
Jo sóc en Pere Sala, en Peret Blanc de Beget.
Vaig néixer el 28 de març de l’any 1917 a l’habitació de dalt de tot de can Quel Vell de Beget però em vaig criar al carrer de França n.1, a can Blanc.
Vaig néixer el 28 de març de l’any 1917 a l’habitació de dalt de tot de can Quel Vell de Beget però em vaig criar al carrer de França n.1, a can Blanc.
La meva mare era la Miquela Solé i Carrera i el meu pare l’Agustí Sala i Expósito. Després van arribar els meus germans: la Palmira, la Gabriela i en Simon.
La meva mare era la Miquela Solé i Carrera i el meu pare l’Agustí Sala i Expósito. Després van arribar els meus germans: la Palmira, la Gabriela i en Simon.
Amb 5 anys ja volia construir un violí com el del meu pare amb una canya verda de blat de moro, alguna fusta i un cordill.
Amb 5 anys ja volia construir un violí com el del meu pare amb una canya verda de blat de moro, alguna fusta i un cordill.
Als 8 anys vam anar a viure a can Tubert. Per Santa Llúcia, el meu pare em va comprar el meu primer violí. Era un tres-quarts que li va vendre un pagès d’Abella, prop de Vilallonga de Ter.
Als 8 anys vam anar a viure a can Tubert. Per Santa Llúcia, el meu pare em va comprar el meu primer violí. Era un tres-quarts que li va vendre un pagès d’Abella, prop de Vilallonga de Ter.
L’any següent, per Sant Joan de l’any 1926, ja vaig tocar els dos primers balls acompanyant el pare a Bestracà: un xotis i un tango. Em va donar 10 rals per la feina feta. Per Sant Pere, vaig fer el segon lloguer: va ser a l’era del Molí de Surroca; i aquí ja vaig guanyar 2 pessetes i mitja.
L’any següent, per Sant Joan de l’any 1926, ja vaig tocar els dos primers balls acompanyant el pare a Bestracà: un xotis i un tango. Em va donar 10 rals per la feina feta. Per Sant Pere, vaig fer el segon lloguer: va ser a l’era del Molí de Surroca; i aquí ja vaig guanyar 2 pessetes i mitja.
Quan al poble baixava l’Orquestra de Camprodon un parell de cops l’any, el seu director, en Puig, pregava al meu pare que em fes estudiar música dient que amb el cap que jo tenia seria una eminència. El pare li deia que era massa lluny per mi i que jo havia d’anar al col·legi.
Quan al poble baixava l’Orquestra de Camprodon un parell de cops l’any, el seu director, en Puig, pregava al meu pare que em fes estudiar música dient que amb el cap que jo tenia seria una eminència. El pare li deia que era massa lluny per mi i que jo havia d’anar al col·legi.
Gairebé amb 10 anys, cada diumenge el meu pare i jo tocàvem al ball de Rocabruna de 4 a 8 del vespre. Guanyàvem 4 pessetes i mitja.
Gairebé amb 10 anys, cada diumenge el meu pare i jo tocàvem al ball de Rocabruna de 4 a 8 del vespre. Guanyàvem 4 pessetes i mitja.
FOTO D’ESTUDI (ARXIU FAMÍLIA SALA)
Al cap de poc, ja vaig començar a tocar sol. Com que també teníem ball a Beget mateix, ens ho combinàvem: l’un a Beget i l’altre a Rocabruna. Quan el pare es quedava, em venia a esperar de nit i a mig camí perquè jo no tingués por.
Al cap de poc, ja vaig començar a tocar sol. Com que també teníem ball a Beget mateix, ens ho combinàvem: l’un a Beget i l’altre a Rocabruna. Quan el pare es quedava, em venia a esperar de nit i a mig camí perquè jo no tingués por.
Al voltant de l’any 1930, amb 13 o 14 anys, un sergent de carrabiners que tenia coneixements de música em va començar a ensenyar solfeig; però tot plegat va durar pocs mesos perquè se’n va haver d’anar del poble.
Al voltant de l’any 1930, amb 13 o 14 anys, un sergent de carrabiners que tenia coneixements de música em va començar a ensenyar solfeig; però tot plegat va durar pocs mesos perquè se’n va haver d’anar del poble.
A partir dels 18 anys, vaig començar a tocar fins i tot a Santa Maria de la Fau, al costat de Tapis: sortíem de Beget a les 8 del matí i hi arribàvem a les 6 de la tarda. Ens posàvem a tocar fins a les 6 o les 7 del matí, i després desfèiem el camí: Riumajor, Costoja, els Pradells, la Muga, coll de les Falgueres, Comanegra i Beget.
A partir dels 18 anys, vaig començar a tocar fins i tot a Santa Maria de la Fau, al costat de Tapis: sortíem de Beget a les 8 del matí i hi arribàvem a les 6 de la tarda. Ens posàvem a tocar fins a les 6 o les 7 del matí, i després desfèiem el camí: Riumajor, Costoja, els Pradells, la Muga, coll de les Falgueres, Comanegra i Beget.
Al juliol de 1936, un grup del Comitè de Sant Joan les Fonts volia saquejar i cremar l’església de Sant Cristòfor de Beget i amb ella la Magestat, la talla romànica del segle XII i símbol del nostre poble. Com que la nit abans la gent de Beget ens havíem repartit els objectes de valor per per a protegir-los, vam cremar un parell de bancs a la plaça de l’església simulant que ja havia estat saquejada.
Al juliol de 1936, un grup del Comitè de Sant Joan les Fonts volia saquejar i cremar l’església de Sant Cristòfor de Beget i amb ella la Magestat, la talla romànica del segle XII i símbol del nostre poble. Com que la nit abans la gent de Beget ens havíem repartit els objectes de valor per per a protegir-los, vam cremar un parell de bancs a la plaça de l’església simulant que ja havia estat saquejada.
Durant la guerra, al poble hi va venir un mestre que sabia música i vaig reprendre els estudis de solfeig. Però com que jo era de la lleva del 38, el setembre de 1937 i amb 20 anys, vaig ser cridat per anar al front.
Durant la guerra, al poble hi va venir un mestre que sabia música i vaig reprendre els estudis de solfeig. Però com que jo era de la lleva del 38, el setembre de 1937 i amb 20 anys, vaig ser cridat per anar al front.
Com a persona de pau que sóc, vaig intentar fugir- ne travessant la frontera pel coll de Malrem: havíem quedat amb el pare que, el diumenge a la tarda, ell allargaria el ball de Can Jeroni perquè jo pogués fugir. En arribar al poble de La Manera però, ja en territori francès, un gendarme m’ho va impedir i em va fer recular per Sant Sebastià, al País Basc.
Com a persona de pau que sóc, vaig intentar fugir- ne travessant la frontera pel coll de Malrem: havíem quedat amb el pare que, el diumenge a la tarda, ell allargaria el ball de Can Jeroni perquè jo pogués fugir. En arribar al poble de La Manera però, ja en territori francès, un gendarme m’ho va impedir i em va fer recular per Sant Sebastià, al País Basc.
Vaig estar 3 anys al front i fora de casa, a Logronyo. També cuidava matxos i feia de barber. En saber que jo tocava el violí, un comandant me’n va regalar un perquè jo el toqués: era un Jacobus Stainer, procedent de l’orquestra de Radio Club Tenerife. Vaig interpretar un pasdoble i, des de llavors, es va haver acabat de tirar cap tret per ben res: cada vespre tocava pels oficials. També tocava pels poblesdel voltant, durant el recorregut de la retirada.
Vaig estar 3 anys al front i fora de casa, a Logronyo. També cuidava matxos i feia de barber. En saber que jo tocava el violí, un comandant me’n va regalar un perquè jo el toqués: era un Jacobus Stainer, procedent de l’orquestra de Radio Club Tenerife. Vaig interpretar un pasdoble i, des de llavors, es va haver acabat de tirar cap tret per ben res: cada vespre tocava pels oficials. També tocava pels poblesdel voltant, durant el recorregut de la retirada.
Tornant de la guerra ens van obligar a fer 3 anys de servei militar. Em va tocar d’anar-me’n a Olot.
Tornant de la guerra ens van obligar a fer 3 anys de servei militar. Em va tocar d’anar-me’n a Olot.
Em vaig casar amb 26 anys a Beget el 24 de juliol de 1943, amb la Maria Iglésies i Pujol, de Ribelles, i vam tenir dos fills: en Joan, nascut l’any 1944, i la Miquela, nascuda l’any 1946.
Em vaig casar amb 26 anys a Beget el 24 de juliol de 1943, amb la Maria Iglésies i Pujol, de Ribelles, i vam tenir dos fills: en Joan, nascut l’any 1944, i la Miquela, nascuda l’any 1946.
A finals dels anys 50 començàvem a fer ball amb en Salvi Pujol i Sala, d’Oix, que tocava l’acordió cromàtic. Ho vam fer uns quants anys plegats, fins que ell s’ho va deixar.
A finals dels anys 50 començàvem a fer ball amb en Salvi Pujol i Sala, d’Oix, que tocava l’acordió cromàtic. Ho vam fer uns quants anys plegats, fins que ell s’ho va deixar.
PERET BLANC I FONSO DE LLIURONA EN UN CASAMENT (ARXIU GRUP DE RECERCA FOLKLÒRICA DE LA GARROTXA)
PERET BLANC ALS ANYS 60 (ARXIU KRISTIN MÜLLER)
En aquesta època arriba el gas butà a les cases i amb això desapareix el carbonet, que fèiem servir per cuines i brasers. La feina de traginer comença a baixar.
En aquesta època arriba el gas butà a les cases i amb això desapareix el carbonet, que fèiem servir per cuines i brasers. La feina de traginer comença a baixar.
A començaments dels anys 60, obren la carretera que uneix Beget i Camprodon.
A començaments dels anys 60, obren la carretera que uneix Beget i Camprodon.
L’any 1961, l’Esteve Puigmal ens va entrevistar a mi i a l’acordionista Alfons Faig, en Fonso de Lliurona, pel seu llibret: “Alta Garrotxa: Aplecs i músics, i una esperança”.
L’any 1961, l’Esteve Puigmal ens va entrevistar a mi i a l’acordionista Alfons Faig, en Fonso de Lliurona, pel seu llibret: “Alta Garrotxa: Aplecs i músics, i una esperança”.
Segons el que vaig apuntar a les llibretes de comptes, durant els anys 60 feia uns 55 lloguers per any.
Segons el que vaig apuntar a les llibretes de comptes, durant els anys 60 feia uns 55 lloguers per any.
El maig del 1964, el músic i compositor Francesc Civil va ser a Beget apuntant unes quantes cançons que recordava la gent més gran del poble.
El maig del 1964, el músic i compositor Francesc Civil va ser a Beget apuntant unes quantes cançons que recordava la gent més gran del poble.
A la festa de Santa Bàrbara del mateix any, vàrem fer el primer lloguer amb en Fonso de Lliurona. Amb ell vam ser molt bons amics i vam tocar molt de temps junts, també en ciutats grans com Olot, Roses o Figueres.
A la festa de Santa Bàrbara del mateix any, vàrem fer el primer lloguer amb en Fonso de Lliurona. Amb ell vam ser molt bons amics i vam tocar molt de temps junts, també en ciutats grans com Olot, Roses o Figueres.
PERET BLANC I PERE FOSAS AL RODATGE DE “LA PUNYALADA”, L’ANY 1989. (ARXIU AMADEU ROSELL)
EXPOCULTURA DE 1984, AMB ARTUR BLASCO (ARXIU ARTUR BLASCO)
TOCANT A CASA (ACGAX. SERVEI D’IMATGES. FONS JOSEP M. MELCIÓ PUJOL)
L’any 1965 arriba a Beget la Kristin Müller, una jove austríaca estudiant de llengües romàniques a la Universitat d’Innsbruck que venia a recollir cançons a Beget. Va tornar-hi l’any següent. La Rosa Carrera, de Can Jeroni, era qui l’acompanyava.
L’any 1965 arriba a Beget la Kristin Müller, una jove austríaca estudiant de llengües romàniques a la Universitat d’Innsbruck que venia a recollir cançons a Beget. Va tornar-hi l’any següent. La Rosa Carrera, de Can Jeroni, era qui l’acompanyava.
Amb el pare vam fer el darrer ball a l’ermita de Sant Valentí de Salarsa, a finals de l’any 1969. Va morir el gener del 1970 a 84 anys.
Amb el pare vam fer el darrer ball a l’ermita de Sant Valentí de Salarsa, a finals de l’any 1969. Va morir el gener del 1970 a 84 anys.
Quan jo tenia 55 anys, a l’octubre del 1972, el diari “Los Sitios” de Girona, em fan una entrevista com a coneixedor de l’Alta Garrotxa i com a músic. L’any 1976 vaig fer amistat amb en Jaume Arnella i l’Amadeu Rosell, del grup El SAC de Cançons, que van venir fins a Beget per gravar cançons a en Samarra, en Peret de Can França, en Juanito i la Teresa de Can Jeroni, la Cisca i la Margarida de Can Batlle… Jo també en vaig cantar algunes.
Quan jo tenia 55 anys, a l’octubre del 1972, el diari “Los Sitios” de Girona, em fan una entrevista com a coneixedor de l’Alta Garrotxa i com a músic. L’any 1976 vaig fer amistat amb en Jaume Arnella i l’Amadeu Rosell, del grup El SAC de Cançons, que van venir fins a Beget per gravar cançons a en Samarra, en Peret de Can França, en Juanito i la Teresa de Can Jeroni, la Cisca i la Margarida de Can Batlle… Jo també en vaig cantar algunes.
L’any 1979 jo ja tenia 62 anys i amb l’Amadeu Rosell, que llavors vivia a Les Arçoles de Rocabruna, vam formar l’Orquestrina Tururut Bonaigua. Hi tocàvem balls i músiques d’abans i en dèiem “Ball de Pagès”. Amb l’Amadeu vam continuar tocant i ensenyant-nos repertori l’un a l’altre.
L’any 1979 jo ja tenia 62 anys i amb l’Amadeu Rosell, que llavors vivia a Les Arçoles de Rocabruna, vam formar l’Orquestrina Tururut Bonaigua. Hi tocàvem balls i músiques d’abans i en dèiem “Ball de Pagès”. Amb l’Amadeu vam continuar tocant i ensenyant-nos repertori l’un a l’altre.
El dia 2 de novembre de l’any 1979, els del grup Tercet Treset –l’Enric Badal, en Poldo Gonzàlez, la Laura Pérez i en Jordi Roura–, van venir a veure‘m a Beget, sobretot per conèixer les sardanes curtes que tocava.
El dia 2 de novembre de l’any 1979, els del grup Tercet Treset –l’Enric Badal, en Poldo Gonzàlez, la Laura Pérez i en Jordi Roura–, van venir a veure‘m a Beget, sobretot per conèixer les sardanes curtes que tocava.
El mes de juny de l’any 1980, al menjador de casavam gravar tot el meu repertori amb en Jordi Rourai en Ricard Casals.
El mes de juny de l’any 1980, al menjador de casavam gravar tot el meu repertori amb en Jordi Rourai en Ricard Casals.
A començaments dels anys vuitanta, coneixeria l’Artur Blasco, que també em va gravar en diverses ocasions als anys 1981 i 1982 a l’estudi Gema de Barcelona. El mateix any 1982, Blasco publicaria “Canten els vells del Pirineu”, un disc de 12 cançons on se n’inclou una de meva.
A començaments dels anys vuitanta, coneixeria l’Artur Blasco, que també em va gravar en diverses ocasions als anys 1981 i 1982 a l’estudi Gema de Barcelona. El mateix any 1982, Blasco publicaria “Canten els vells del Pirineu”, un disc de 12 cançons on se n’inclou una de meva.
Convidat per Artur Blasco, vaig participar a unes quantes edicions de la Trobada amb els Acordionistes del Pirineu, a Arsèguel: sol i alguna vegada acompanyat per l’Amadeu Rosell o en Josep M. Ferrer, el Ferrer de Tuixent, fill.
Convidat per Artur Blasco, vaig participar a unes quantes edicions de la Trobada amb els Acordionistes del Pirineu, a Arsèguel: sol i alguna vegada acompanyat per l’Amadeu Rosell o en Josep M. Ferrer, el Ferrer de Tuixent, fill.
L’any 1984, amb d’altres músics tradicionals, vaig participar a l’Expocultura que va organitzar la Generalitat de Catalunya al Palau d’Esports de Barcelona.
L’any 1984, amb d’altres músics tradicionals, vaig participar a l’Expocultura que va organitzar la Generalitat de Catalunya al Palau d’Esports de Barcelona.
Per Sant Jordi de l’any 1987 vaig fer la meva última actuació amb els Tururut Bonaigua en un homenatge que em van fer a Beget. Havien estat 8 anys voltant per tot Catalunya amb furgoneta i fent relació amb altres músics. La Maria, la meva dona, estava empitjorant de salut.
Per Sant Jordi de l’any 1987 vaig fer la meva última actuació amb els Tururut Bonaigua en un homenatge que em van fer a Beget. Havien estat 8 anys voltant per tot Catalunya amb furgoneta i fent relació amb altres músics. La Maria, la meva dona, estava empitjorant de salut.
El diumenge 9 d’agost de 1987, el grup Tururut Bonaigua inicia la “Trobada de músics sense solfa” a Camprodon, on hi col·laboro tocant en unes quantes edicions.
El diumenge 9 d’agost de 1987, el grup Tururut Bonaigua inicia la “Trobada de músics sense solfa” a Camprodon, on hi col·laboro tocant en unes quantes edicions.
El dia 23 d’aquell mateix mes, el fotògraf i escriptor Ernest Costa i Savoia, em dedica un article al dominical “Avui és diumenge”, del diari Avui.
El dia 23 d’aquell mateix mes, el fotògraf i escriptor Ernest Costa i Savoia, em dedica un article al dominical “Avui és diumenge”, del diari Avui.
Al 1988, m’entrevisten per la sèrie documental de TVE a Catalunya “Memòria del Pirineu”. Al vespre, s’organitza una ballada “a l’antiga” per poder-la filmar pel mateix reportatge.
Al 1988, m’entrevisten per la sèrie documental de TVE a Catalunya “Memòria del Pirineu”. Al vespre, s’organitza una ballada “a l’antiga” per poder-la filmar pel mateix reportatge.
Pel febrer de l’any 1989, en Fidel Balés de la revista Presència, fa un reportatge sobre els músics sense solfa i ens reuneix a en Fonso de Lliurona i a mi per entrevistar-nos.
Pel febrer de l’any 1989, en Fidel Balés de la revista Presència, fa un reportatge sobre els músics sense solfa i ens reuneix a en Fonso de Lliurona i a mi per entrevistar-nos.
Vaig participar amb en Pere Anfruns, en Pere Fosas, al rodatge de la pel·lícula “La punyalada”, de Jordi Grau, basada en la novel·la de Marià Vayreda. Va ser filmada a la primavera de 1989 i estrenada a final d’any. La música l’havíem gravat amb l’Amadeu Rosell.
Vaig participar amb en Pere Anfruns, en Pere Fosas, al rodatge de la pel·lícula “La punyalada”, de Jordi Grau, basada en la novel·la de Marià Vayreda. Va ser filmada a la primavera de 1989 i estrenada a final d’any. La música l’havíem gravat amb l’Amadeu Rosell.
Al mateix any es publica l’àlbum “Rosa vermella, rosa galant”, d’Artur Blasco, amb 6 discos LP amb gravacions de cantadors del Pirineu. Hi surt una cançó cantada per mi.
Al mateix any es publica l’àlbum “Rosa vermella, rosa galant”, d’Artur Blasco, amb 6 discos LP amb gravacions de cantadors del Pirineu. Hi surt una cançó cantada per mi.
Aquest 1989 vaig anar a viure a Camprodon, a casa de la meva filla Miquela, per l’empitjorament de la malaltia de la Maria.
Aquest 1989 vaig anar a viure a Camprodon, a casa de la meva filla Miquela, per l’empitjorament de la malaltia de la Maria.
El 24 d’agost del 1990 mor la Maria, la meva esposa. A partir d’aquell moment, la vida va ser una mica més feixuga per mi.
El 24 d’agost del 1990 mor la Maria, la meva esposa. A partir d’aquell moment, la vida va ser una mica més feixuga per mi.
El 7 de febrer de 1992, el Tradicionàrius de la vila de Gràcia de Barcelona em va fer un homenatge i també vaig tocar-hi moltes peces del meu repertori amb altres músics. No m’agradava que em fessin homenatges i, per això, ho anunciaven com “La festa del violí”.
El 7 de febrer de 1992, el Tradicionàrius de la vila de Gràcia de Barcelona em va fer un homenatge i també vaig tocar-hi moltes peces del meu repertori amb altres músics. No m’agradava que em fessin homenatges i, per això, ho anunciaven com “La festa del violí”.
El maig del 1992, el periodista Xevi Planas, em va fer una entrevista per la Revista de Girona.
El maig del 1992, el periodista Xevi Planas, em va fer una entrevista per la Revista de Girona.
Els dies 21 i 22 de juliol de 1992, els del Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa, del Marboleny de Les Preses, em van gravar tocant una trentena de balls antics, a casa de la meva filla Miquela, a Camprodon.
Els dies 21 i 22 de juliol de 1992, els del Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa, del Marboleny de Les Preses, em van gravar tocant una trentena de balls antics, a casa de la meva filla Miquela, a Camprodon.
El dia 22 d’agost del mateix any, vaig tocar per última vegada amb en Fonso de Lliurona a la Plaça Major de Les Preses, al que avui és el Festival Ésdansa. Havíem estat tocant junts gairebé 30 anys.
El dia 22 d’agost del mateix any, vaig tocar per última vegada amb en Fonso de Lliurona a la Plaça Major de Les Preses, al que avui és el Festival Ésdansa. Havíem estat tocant junts gairebé 30 anys.
Aquest 1992 es publica el llibre “Repertori de Violí - Peret Blanc de Beget”, escrit per Jordi Roura i Francesc Tomàs “Panxito”.
Aquest 1992 es publica el llibre “Repertori de Violí - Peret Blanc de Beget”, escrit per Jordi Roura i Francesc Tomàs “Panxito”.
El dijous 20 de maig de 1993 em conviden juntament amb el flabiolaire Josep Verdaguer “Roviretes” al cicle de música “La mar de folk”, al Centre Cívic de St. Narcís a Girona. Hi actuaven La Pobletana, Jaume Arnella, Maties Mazarico i Pere-Pau Jiménez.
El dijous 20 de maig de 1993 em conviden juntament amb el flabiolaire Josep Verdaguer “Roviretes” al cicle de música “La mar de folk”, al Centre Cívic de St. Narcís a Girona. Hi actuaven La Pobletana, Jaume Arnella, Maties Mazarico i Pere-Pau Jiménez.
AJUNTAMENT DE GIRONA. CRDI. FONS EL PUNT – FOTO: MIQUEL MUNDET