Presentació
Presentació
Embedded Files
Entremesos i elements festius tradicionals
Entremesos i elements festius tradicionals
Els entremesos són representacions de caràcter popular, lúdic i teatral que es fan al carrer, sovint amb figures o personatges de gran format.
Es caracteritzen per la seva funció d'entreteniment dins d'una festa, acompanyant les cercaviles, processons o actes populars.
L'orígen del mot entremès i la seva funció el trobem segles enrere, a les festes cortesanes on hi participaven grups de malabars, joglars i actors, alguns amb elements figurats com ara bèsties i éssers fantàstics, que actuaven abans, durant i després dels àpats: eren els entremesos. Inicialment, doncs, eren actuacions curtes i divertides que servien per distreure la gent entre o durant els plats d'un banquet. Amb el temps, el terme es va traslladar a les festes populars, on els entremesos ja no eren escenes teatrals de taula, sinó representacions festives al carrer: balls, figures, gegants, bestiari...
Amb la proclamació de la festivitat del Corpus Christi, a l'inici del segle XIV, i de la seva processó a Barcelona el 1320, ràpidament es va estendre el costum de fer petites representacions itinerants d'episodis bíblics i també apologètics de les vides de sants. Algun entremès comptava amb elements d'attrezzo que figuraven personatges i bèsties difícilment representables per éssers vius. El terme entremès es troba citat per primera vegada l'any 1381, en ocasió de la coronació de la reina Sibil·la pel rei Pere. Des de la fi del segle XIV es va fer habitual la seva utilització en els seguicis de rebuda de l'entrada de personalitats de la reialesa a la ciutat. Amb el temps, les figures (gegants, bestiari…) i els balls (diables, bastons…), integrants de les representacions, prengueren personalitat pròpia i se n'independitzaren, però van continuar sent coneguts com els entremesos. Per fer-se càrrec de la conservació i manteniment de les figures i dels balls, el Consell de la Ciutat de Barcelona (Ajuntament) va instituir, l'any 1439, la Casa dels Entremesos.
La festa del Corpus havia estat la més rica en manifestacions folklòriques fins el decret de Carles III (1759-1788), prohibint les desfilades d'entremesos populars que sortien per aquella diada. Molts van anar desapareixent i d'altres començaren a treure el cap amb motiu d'altres celebracions i deslligats del tot de les celebracions religioses.
Gegants de la Seu d'Urgell (La Seu d'Urgell)
Gegants del Carnaval de Solsona (Solsonès)
ELS GEGANTS
Sembla que els Gegants no comencen a prendre carta de naturalesa com a veritables entremesos fins a principis del segle XVII, tot i que el 1380, a Barcelona, a la ressenya dels entremesos que figuraven a la processó del Corpus hi són esmentats. També és esmentat un gegant, l'any 1436. A Vic, l'any 1493. A Girona, el 1513 i a la mateixa ciutat, el 1557, s'esmenta la Geganta. La primera Geganta que es té documentada a Tortosa és l'any 1548.
La figura del gegant és la magnificació d'un personatge, de vegades amb significat religiós, d'altres procedents del llegendari, de la història o del costumari local. Simbòlicament, el gegant és el que sobrepassa l'estatura física dels humans. expressió de força i poder.
Els Gegants Vells de la Seu d'Urgell
Els Gegants Vells de la Seu d’Urgell, l’Abd al-Rahman i la Constança, fa més de vuit dècades que ballen a la nostra ciutat. Actualment, són les gralles i la percussió les que, amb la seva música, els fan moure, no només a ells, sinó també als Gegants Nous, l’Ot i l’Urgell, i a la comitiva de capgrossos. Tot i així, antigament era un flabiol i un tamborí el que, amb les seves marxes, pasdobles i valsos, els feia ballar. L’últim flabiolaire que ho va aconseguir va ser l’Estevet Ubach, als anys vuitanta.
L’any 2023, un grup de músics va voler recuperar aquesta tradició, i va ser durant la Festa Major de la Seu d’Urgell d’aquell any que ho van fer realitat. El dissabte de festa, en acabar la cercavila i abans del pregó, els Gegants Vells van tornar a ballar el seu bonic valset a la plaça dels Oms, acompanyats d’una cobla tres quartants (flabiol i tamborí, tarota i sac de gemecs).
La melodia que s’hi interpreta va ser recollida el 23 de novembre de 1998 a l’Elvira Farràs i transcrita pel músic urgellenc Alfons Carrillo i Llacay.
Llarga vida als Gegants Vells de la Seu d’Urgell i al flabiol!
El Lligamosques d'Olot (Garrotxa)
NANS I CAPGROSSOS
A Catalunya els Nans són relativament recents, de principis del segle XIX. El primer Nan de qui es té notícia, d'una manera més o menys concreta és el Lligamosques d'Olot.
Normalment, el Nan fa companyia als Gegants. Si bé es pensa que el Lligamosques va ser el propulsor dels Nans a Catalunya, a la ciutat de València feia més de dos segles que ja en tenien.
Sembla que els Nans van néixer com un sentit d'oposició als Gegants, com un contrast a la figura majestàtica d'aquests.
Tenen un cap de mida exagerada en relació a la seva estatura. Són una conseqüència dels Gegants i al principi sempre anaven al seu costat o davant, obrint pas.
Capgrossos macers de Barcelona
Ball de Cavallets, Gegants i Mulassa de Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa)
ELS CAVALLETS
Els cavallets són figures de balls festius en què els dansaires porten un cos de cavall de cartró, fusta o roba, subjectat al voltant de la cintura, de manera que sembla que van muntats a cavall. Solen portar barret o casc, plomes i vestit de cavaller. Els cavallets poden portar espases o llances per fer coreografies de combat.
Els cavallets tenen arrels medievals i sovint apareixien en els entremesos cortesans o religiosos. Amb el temps, van passar a formar part del seguici popular (juntament amb gegants, dracs, diables, etc.). Sovint representen batalles simbòliques (entre moros i cristians, o cavallers rivals).
Són una de les danses més antigues dels entremesos populars.. Els cavallets hi apareixien com a figures de cavallers, sovint protagonitzant simulacres de combat, tornejos o batalles entre moros i cristians. Amb el pas del temps, aquests entremesos van perdre el seu caràcter cortesà i van passar a formar part del seguici popular de les festes majors, juntament amb els gegants, dracs, diables, nans i altres figures.
El Bestiari Festiu
El bestiari festiu té els seus orígens a l’edat mitjana, i neix de la barreja entre elements religiosos, populars i simbòlics que es representaven durant les grans celebracions. Durant l’edat mitjana (segles XII–XV), a les processons i representacions religioses es feien servir figures d’animals per explicar històries bíbliques o valors morals, tenien una funció didàctica i religiosa: ajudaven a transmetre missatges a la gent que no sabia llegir.
Amb el temps, aquestes representacions van anar perdent el seu caràcter religiós i van passar a formar part de les festes populars. Les figures van començar a ballar, treure foc i participar en cercaviles, i així van esdevenir símbols d’alegria i identitat col·lectiva.
A partir dels segles XVI–XVII, moltes ciutats ja tenien el seu seguici festiu amb animals propis: dracs, bous, àligues, mulasses, cavallets... El bestiari català comparteix arrels amb altres tradicions del món mediterrani: Els animals mítics com dracs o víbries provenen de llegendes europees i orientals; l’ús del foc i la música té relació amb rituals antics per celebrar el canvi d’estacions o allunyar els mals esperits. El bestiari combina elements cristians, pagans i locals.
Durant el segle XX, especialment a partir dels anys 1980, el bestiari festiu va revifar gràcies al moviment de recuperació de la cultura popular catalana. Molts pobles van reconstruir o crear noves figures, i avui en dia hi ha centenars de bèsties actives arreu del país, agrupades en colles i associacions.
Ball de l'Àliga de la Patum de Berga (Berguedà)
La Tarasca de Cervera (Segarra)
La Víbria de Reus (Baix Camp)
El Lleó de Tarragona
LA TARASCA
De la família dels dracs, serpent que quan es va fer gran es va fer a la mar, i l'aigua, en contacte amb la seva pell , bullia. Va arribar a les boques del Roine i allà fou sorpresa per la fredor de l'aigua; remuntà el riu i s'instal·là als aiguamolls de la Camarga, on menjava herba, les vaques que hi pasturaven i els pastors. Quan va arribar a aquelles terres Sant Marta, la Tarasca en veure la creu que li presentà la santa, va seguir-la dòcil fins a la vila, on la gent —atemorida fis llavors— la va matar a pedrades, sense que la bèstia es defensés: d'ença d'aquest fet, la vila és anomenada Tarascó. En moltes processons de Corpus sortia l'entremès de la Tarasca. N'hi havia de set caps, representant els set pecats capitals. L'ÀLIGA
A perviscut fins avui revestida amb una aurèola de noblesa. És l'única figura festiva que depenia del consistori i que tenia un lloc de privilegi en seguicis i processons. Era el més ric i bonic dels entremesos amb un lloc de privilegi en seguicis i processons.
Un important acte d'homenatge a un hoste, visitant, autoritat... és enviar l'Àliga a ballar al seu davant, interpretant-ho com que la ciutat li ofereix la seva hospitalitat. L'any 1399, la ciutat de Barcelona envià a Saragossa l'Àliga i la Víbria enrepresentació de la ciutat en les festes de coronació del rei Martí l'Humà.
D'aquesta figura en sobresurt el seu ball solemne i protocol·lari En són exemples els balls de Berga o de Solsona. L'Àliga més antiga que es conserva és la de la Bisbal d'Empordà, feta de cuir i fusta i amb una inscripcicó a l'interior amb la data de 1772.
EL DRAC
Formava part de l'entremès de l'Infern en la processó de Corpus, figurant la batalla de l'arcàngel Sant Miquel contra Llucifer; i acompanyava Sant Jordi o Santa Margarida. Llança foc i espetega coets per la boca i la cua. Moltes poblacions catalanes tenen tradició de dracs. El de Vilafranca del Penedès està documentat ja el 1601.
El 1463 ja el trobem separat de l'entremès de l'Infern i presidint les comparses i entremesos dels gremis. A Vilafranca, Drac i Diables anaven davant de la processó llançant coets per apartar la gent i obrir pas.
LA VÍBRIA
Aquest animal, fantàstic com el Drac, apareix en els documents més antics, amb el nom de Vibre, que més tard prengué les formes Brívia i Víbria. El vibre és el drac i la víbria la femella i se la reconeix per les seves grans mamelles semblants a les de la dona i perquè és més ferotge que no pas el drac. es creu que va ser creat per ponderar la valentia de Sant Jordi. Va arribar a desaparèixer i a principis dels anys noranta es va recuperar a Manresa, Tarragona, Barcelona.
LA MULASSA
Mulassa, mula guita o mula fera, era un entremàs molt popularpel joc amb el públic. Una figura molt habitual és una mula de gfrans dimensions com la de Vallsa. L'estil més arcaic és el de guita de Berga, amb el coll de girafa.
La més antiga cita que coneixem de la Mulassa es refereix a unes festes celebrades a Olot, l'any 1444 per festejar la Mare de Déu del Tura. A Barcelona no el trobem fins el 1568 en ocasió de l'entrada del rei Felip II.
La Mulassa de la Seu d'Urgell (Alt Urgell)
La Mulassa de La Seu d'Urgell
Es va presentar el 27 d'abril de 2019 acompanyada pels Diables de l'Alt Urgell,
Des de l'Institut Joan Brudieu es va crear un projecte interdisciplinari que pogués ajudar als alumnes de 3r d'ESO no només a fer les hores lectives de música, visual i plàstica, tecnologia i llengua, sinó que també transcendís fora de l'aula amb la finalitat de facilitar el contacte i la integració amb la cultura popular i finalment amb la vida social més festiva i nostrada.
El projecte que finalment es va dur a terme va ser la construcció d'una de les figures més representativa de la imatgeria folklòrica catalana: la Mulassa, l'ase enfollit, l'ase diabòlic.
Sembla ser que a La Seu hi podria haver hagut una mulassa. No està clar però sembla que hi ha alguna referència historiogràfica. L'historiador i membre de la Germandat de Sant Sebastià Lluís Obiols així ho apuntava.
El projecte es va elaborar gairebé tot des de l'Institut: construcció de la figura (modelatge del cap, pintura i construcció del cos. Tot amb materials tradicionals: cartró pedra i fusta) Confecció de la roba i composició de la música i la coreografia del ball.
La Germandat, com a entitat molt interessada a donar suport i incentivar la cultura popular va donar recolzament al projecte des de bon inici: pirotècnia, penó amb l'escut de la ciutat, espardenyes i mocadors pels balladors, i suport institucional.
El projecte va ser dirigit per: Maite Sogorb (figura de fang, motllo i pintura); Narcís Mellado (fusta, música i coreografia); Conxita Sabartrés (roba) i Jordi Grau (documentació audiovisual).
EL LLEÓ
Concorria daurat i coronat, bramulant i acompanyat de lleonets i conduït per un home anomenat "pare lleó". Representava el gremi dels blanquers. La figura del lleó va sesaparèixer a finals del XVIII i a Barcelona es va recuperar l'any 1993. Actualment, molts pobles i ciutats han recuperat la figura del lleó dins les seves festes tradicionals. El Lleó de Barcelona, el Lleó de Reus o el Lleó de Tarragona són exemples vius d’aquesta tradició. Cada lleó té la seva pròpia música, el seu ball i una manera única de moure’s, sempre amb elegància i dignitat. 1993
EL BOU
És una de les figures més antigues i simbòliques del bestiari festiu català. Representa la força, la fermesa i el treball, qualitats molt valorades en la vida rural i en la cultura tradicional catalana.
A les festes del Corpus Christi, el bou solia acompanyar altres animals del seguici com el lleó, l’àliga o el drac, creant un espectacle ple de color i moviment. Amb el pas del temps, aquesta figura es va incorporar a les festes majors i es va convertir en un dels animals més estimats del bestiari popular.
El Ball del Bou acostuma a ser alegre i vigorós, amb moviments que imiten les envestides de l’animal, però sempre de manera festiva i simbòlica. En moltes ciutats com Tarragona, Valls, Reus o Barcelona, el Bou ha estat recuperat o recreat com a part essencial del seguici popular.
LA CUCAFERA
és un figura formada per una coberta que vol semblar la cuirassa d'una tortuga. Per sota de la coberta surt un petit cap movible que simula el cap de l'animal. N'hi havia una de molt famosa a Alcoi que actuava a les festes de Moros i Cristians. També són famoses les Cuca Feres de Tortosa —ja consten l'any 1457—, la gran, que és la mare, i els dos fills —els cucaferons—, un de cada sexe. Semblen tortugues però de coll llarg i bellugadís. A Tortosa també es coneixen com a Tortuha i Farraixa.
Les danses en els entremesos populars
Les danses populars han estat, des de fa segles, una part essencial dels entremesos i de les festes tradicionals catalanes. Aquests balls, sovint de carrer, combinaven música, color i moviment, i servien per celebrar la vida, el treball i les tradicions del poble.
Ball de cercolets de Valls (Alt Camp)
Ball de cintes de la Garriga (Vallès Oriental)
Ball de bastons de Lleida
BALL DE BASTONS
El ball de bastons és una de les danses més antigues de Catalunya. Els dansaires, vestits amb colors vius, piquen els bastons rítmicament al compàs de la música, formant figures i coreografies. És una dansa dinàmica i enèrgica, molt present a les festes majors.
BALL DE CINTES
És una dansa que gira al voltant d’un pal central decorat amb cintes de colors. Cada ballador o balladora en subjecta una, i amb els seus moviments trena i destrena les cintes, formant figures geomètriques al voltant del pal.
BALL DE CÈRCOLS
El ball de cèrcols (o d’anelles) és una dansa més suau i elegant. Els balladors porten cèrcols decorats amb flors o cintes, amb els quals fan moviments rodons i coreografies que recorden les rodes i els jocs infantils.
BALL DE CASCAVELLS
Balls de colla. Els balladors duen camals amb cascavells. Molt comú al Solsonès, Bages i Berguedà.
BALL DE DIABLES
Destaquen els balls de diables del Penedès i el Camp de Tarragona, comparses que deriven d'un antic entremès o dansa dramàtica, amb una part parlada, on Llucifer encoratje els seus diables a temptar els humans, mentre aquests es planyen de no sortir-se'n, i la Diablesa titlla Llucifer de poc agosarat; finalment intervé Sant Miquel i els venç a tots. Els Diables van vestits amb robes de sac pintades amb elements feréstecs, caputxes amb banyes, forques amb carretilles giratòries i sortidors al capdamunt.
Altres balls
Ball del ram, ball de panderos, ball d'almorratxes, ball del rossinyol, ball de l'esquerrana, ball de la morisca, ball dels cornuts, ball de l'Ós, ball del Crist de Salomó, ball d'en Serrallonga, Ball del Prims de Reus
Ball de l'almorratxa de Fals (Bages)
Balls dels Prims de Reus (Baix Camp)
L'Óssa d'Ordino (Principat d'Andorra)
Ball de la morisca de Gerri de la Sal (Pallars Jussà)
Ball de Diables
Ball de panderos de Vilafranca (Alt Penedès)
Page updated
Report abuse