EL LLEGAT

Que en Peret Blanc ha esdevingut un referent per a la música tradicional d’aquest país, ho demostren el grapat d’homenatges que se li van fer els últims anys de vida i també després de la seva mort.

Avui ens resten els enregistraments aplegats per diversos col·lectors, una particular manera de fer sonar el violí, els més de 20 treballs discogràfics editats amb gravacions originals interpretades per ell mateix i no oblidem les versions de peces del seu repertori de més d’una trentena de formacions musicals d’arreu dels Països CatalanS.

Va aconseguir l’estima d’artistes diversos, segurament perquè en el contacte amb ell es vivia un veritable intercanvi musical: sempre s’interessava per temes nous i mirava d’aprendre dels músics joves que anaven a consultar-lo. Però, tot i que en Peret i la seva música continuaven essent els mateixos, en aquesta darrera època dels anys 80 i inicis dels 90 ja s’havia transformat tot: el públic, les situacions, l’ús i les funcions de tota aquesta música. És paradoxal de comprovar com mentre es vivia la decadència d’aquesta cultura popular rural, a la vegada hi havia un gran interès i ganes de revitalitzar aquest tipus de repertoris, reinterpretant-los i reivindicant- los des d’estils i gèneres diversos.

En Peret Blanc, el violinista que feia ballar a veïnats i masies, es converteix en una icona de la música de transmissió oral, ara carregada de valors identitaris de País i d’una època que s’anava perdent i silenciant amb el pas obstinat del temps.

Fer sonar el violí
És difícil d’entendre la manera de tocar d’en Peret Blanc sense tenir en compte la funcionalitat i el context sòciocultural on es feia la seva música.

El seu estil i les seves característiques interpretatives prenien sentit en allò més important que hi ha en el fons: la senzillesa de voler fer ballar i passar-ho bé. Així, en el so del seu violí eren primordials la intensitat i l’expressivitat per a la comunicació.

L’esperit i vitalitat de la seva música sorgien sobretot de la tècnica de l’arquet –un arc lliure, intuïtiu, espontani– i d’un gran poder comunicatiu, amb arcades contràries a les acadèmiques perquè el temps fort el feia amb l’arc cap a dalt.

Amb una gran habilitat per afinar, era capaç d’acompanyar altres músics de manera excepcional, adaptant-se a diverses tonalitats, tot i que preferentment tocava en SOL Major i RE Major.

El repertori
Del més d’un centenar de peces enregistrades d’en Peret, podem trobar des del repertori més antic procedent del pare i de l’avi (sardanes curtes, danses, xotis, valsos…), passant per pericons, tangos o pasdobles apresos més tard d’altres músics tradicionals com en Salvi d’Oix, en Fonso de Lliurona, l’Enric de la Badosa... o de les orquestres que tocaven a Beget, com la Cobla-Orquestra de Camprodon i especialment La Principal de Tortellà.

Però en Peret era un músic a qui li agradava renovar el seu repertori i poder fer sonar aquells temes que estaven més de moda. Per fer-ho, utilitzava els recursos que tenia més a l’abast aprenent de memòria uns quants balls que sonaven primer per la ràdio i més tard a la televisió. Als darrers anys de la seva vida, també va anar incorporant repertori procedent d’altres joves músics que s’acostaven a ellper conèixer-lo.