“... A les valls de l’Alta Garrotxa, des de Lliurona a Beget, hi he conegut personalment un reguitzell de músics. Músics d’oïda simplement, orfes de solfeig i tècniques instrumentals, purament d’afició...”

Esteve Puigmal, Alta Garrotxa: Aplecs i músics, i una esperança, 1961



“... En Peret constituïa un autèntic arxiu vivent de músiques tradicionals (...), però no fou només la singularitat el que en va cridar l’atenció.

En Peret Blanc era tot un músic. Un músic sense solfa, certament. Però en Peret, amb la seva tècnica antiacadèmica i amb el so rústic del seu violí, feia autèntica música...”

Joan Josep Mayans, “En Peret Blanc de Beget”. Revista Alimara, Estiu-Tardor de 1997

La figura d’en Peret Blanc, considerat un dels últims músics tradicionals del país, és el fil conductor que ens apropa una mica més a aquella societat rural que s’extingia a mesura que els seus habitants marxaven a viles i ciutats.

Provinent de nissaga musical, de ben jove va aprendre del seu pare a tocar el violí i ben aviat ja va acompanyar-lo tocant en aplecs i festes properes. Tot i així, el seu ofici principal era el de traginer i també arrodonia el seu jornal fent de barber i pagès.

A més del seu pare, al llarg de la seva trajectòriamusical, va formar duets amb altres músics de la comarca com en Salvi d’Oix, l’Enric de la Badosa, en Fonso de Lliurona o en Pere Fosas.

A partir del contacte amb Amadeu Rosell a finals dels 70 del segle xx, en Peret Blanc va integrar-se també a l’Orquestrina Tururut Bonaigua fins l’any 1987. A les dècades dels vuitanta i noranta esdevé tot un referent en la música tradicional catalana ja que, durant aquells darrers anys de la seva vida, diversos músics i col·lectors de tradició oral van enregistrar, estudiar, difondre i interpretar el seu repertori: Jaume Arnella, Jordi Roura, Francesc Tomàs “Panxito”, Artur Blasco…