MÚSICS SENSE SOLFA a l'Alta Garrotxa
Sols o en parella, els músics de transmissió oral eren els qui s’encarregaven de tota la música de la festa, des del ball —el moment màxim de la vida social festiva—fins a la cerimònia religiosa. Eren els músics que aprenien per transmissió oral: els sense solfa.
Sols o en parella, els músics de transmissió oral eren els qui s’encarregaven de tota la música de la festa, des del ball —el moment màxim de la vida social festiva—fins a la cerimònia religiosa. Eren els músics que aprenien per transmissió oral: els sense solfa.
Solien ser veïns singulars d’aquell entorn, normalment provinents de família pagesa que, tot i tenir altres feines, s’havien especialitzat a fer de músics com a complement de la seva activitat de pagesos, bosquetans, barbers... Aquí en coneixerem alguns.
Solien ser veïns singulars d’aquell entorn, normalment provinents de família pagesa que, tot i tenir altres feines, s’havien especialitzat a fer de músics com a complement de la seva activitat de pagesos, bosquetans, barbers... Aquí en coneixerem alguns.
AGUSTÍ SALA, EN BLANC DE BEGET. EL PARE D’EN PERET (ARXIU FAMÍLIA SALA)
ELS BLANC DE BEGET
Els Blanc van representar una autèntica nissaga de músics. Ja el besavi d’en Peret, fill de can Blanc de Pera, a Oix, feia de pastor i tocava el flabiol. El fill, l’avi d’en Peret, ja no es va pas acontentar amb el flabiol i prou i va aprendre a tocar el violí. Però els músics per excel·lència de la família, van ser en Peret i el seu pare, l’Agustí.
ELS BLANC DE BEGET
Els Blanc van representar una autèntica nissaga de músics. Ja el besavi d’en Peret, fill de can Blanc de Pera, a Oix, feia de pastor i tocava el flabiol. El fill, l’avi d’en Peret, ja no es va pas acontentar amb el flabiol i prou i va aprendre a tocar el violí. Però els músics per excel·lència de la família, van ser en Peret i el seu pare, l’Agustí.
Agustí Sala i Expósito, en Blanc de Beget
Va néixer a Beget l’any 1886 i hi va morir l’any 1970. Tocava el violí i el clarinet i sembla que la seva afició era tan arrelada, que fins i tot va ensenyar-los a tocar també a la seva germana Maria.
Agustí Sala i Expósito, en Blanc de Beget
Va néixer a Beget l’any 1886 i hi va morir l’any 1970. Tocava el violí i el clarinet i sembla que la seva afició era tan arrelada, que fins i tot va ensenyar-los a tocar també a la seva germana Maria.
En sentir tocar l’Agustí, el compositor Josep Saderra de Tortellà, se li va oferir a donar-li lliçons de solfeig. Hi va anar un temps, fent el trajecte de Beget a Tortellà, amb 4 hores a peu. Després ho va deixar però, amb el que sabia i la seva intuïció, va continuar tocant pel seu compte. Saderra dedicaria una sardana llarga a l’Agustí Sala perquè la pogués tocar al violí.
En sentir tocar l’Agustí, el compositor Josep Saderra de Tortellà, se li va oferir a donar-li lliçons de solfeig. Hi va anar un temps, fent el trajecte de Beget a Tortellà, amb 4 hores a peu. Després ho va deixar però, amb el que sabia i la seva intuïció, va continuar tocant pel seu compte. Saderra dedicaria una sardana llarga a l’Agustí Sala perquè la pogués tocar al violí.
A principis del segle xx, a Beget, els Blanc havien format una orquestrina:
Agustí Sala (pare d’en Peret): violí i clarinet.
Maria Sala (tia d’en Peret): violí i clarinet.
Joan Sala (avi d’en Peret): violí.
Joan Rigola (cosí del pare): trompeta
Martinet (veí del poble): violí.
A principis del segle xx, a Beget, els Blanc havien format una orquestrina:
Agustí Sala (pare d’en Peret): violí i clarinet.
Maria Sala (tia d’en Peret): violí i clarinet.
Joan Sala (avi d’en Peret): violí.
Joan Rigola (cosí del pare): trompeta
Martinet (veí del poble): violí.
Els repertoris de ball es canviaven cada mig any i els aprenien escoltant les orquestres que venien al poble o també per la ràdio.
Els repertoris de ball es canviaven cada mig any i els aprenien escoltant les orquestres que venien al poble o també per la ràdio.
PERET BLANC I SALVI D’OIX (ARXIU FAMÍLIA SALA)
PERET BLANC I FONSO DE LLIURONA (ARXIU FAMÍLIA RENART)
“... Les sardanes que es perden definitivament, àdhuc en els racons més apartats de la comarca olotina, on han tingut el darrer recés, són les sardanes curtes. Les havíem vistes i ballades i sentides, d’on les recordo encara amb gust, a la Vall del Bac i al mas Colldecarrera, de Castellar de la Muntanya, vint-i-cinc o trenta anys enrera. Els músics eren de Beget: un violí, que tocava d’oïda, sense saber de música ni de lletra, el qual en el llevant de taula, en el dinar de la festa major, feia la proesa de tocar la Marxa Reial amb el violí i l’arquet a l’esquena, i una filla del músic, que tocava un tamborí i un instrument de vent que venia a ésser un entremig de clarinet i de tiple...”
“... Les sardanes que es perden definitivament, àdhuc en els racons més apartats de la comarca olotina, on han tingut el darrer recés, són les sardanes curtes. Les havíem vistes i ballades i sentides, d’on les recordo encara amb gust, a la Vall del Bac i al mas Colldecarrera, de Castellar de la Muntanya, vint-i-cinc o trenta anys enrera. Els músics eren de Beget: un violí, que tocava d’oïda, sense saber de música ni de lletra, el qual en el llevant de taula, en el dinar de la festa major, feia la proesa de tocar la Marxa Reial amb el violí i l’arquet a l’esquena, i una filla del músic, que tocava un tamborí i un instrument de vent que venia a ésser un entremig de clarinet i de tiple...”
Joaquim Danés, “Pretèrits olotins”. La ciutat d’Olot, 27 de gener de 1934
Joaquim Danés, “Pretèrits olotins”. La ciutat d’Olot, 27 de gener de 1934
JAUME PUJOL, EN JAUMET DE CAN SALVI (
ARXIU CÀNTUT)
SALVI PUJOL, EN SALVI D’OIX (ARXIU GRUP DE RECERCA FOLKLÒRICA DE LA GARROTXA)
ELS SALVI D'OIX
ELS SALVI D'OIX
Jaume Pujol i Surroca, en Jaumet de Can Salvi
Va néixer a la Vall del Bac l’any 1900 i va morir a Oix l’any 1983. Violinista, barber, pagès i gran cantador. De jove, quan acabava la feina diària a bosc, un parell de dies a la setmana anava a Beget a aprendre el violí, probablement amb l’Agustí Sala, el pare d’en Peret Blanc.
Jaume Pujol i Surroca, en Jaumet de Can Salvi
Va néixer a la Vall del Bac l’any 1900 i va morir a Oix l’any 1983. Violinista, barber, pagès i gran cantador. De jove, quan acabava la feina diària a bosc, un parell de dies a la setmana anava a Beget a aprendre el violí, probablement amb l’Agustí Sala, el pare d’en Peret Blanc.
Salvi Pujol i Sala, en Salvi d’Oix
Nascut a Oix l’any 1926. Fill d’en Jaumet de Can Salvi. Dels tretze als setze anys va estar-se a Barcelona rebent classes de solfeig i acordió cromàtic d’un oncle músic, que tenia una orquestra i tocava el piano. A més, també va aprendre l’ofici de barber.
Salvi Pujol i Sala, en Salvi d’Oix
Nascut a Oix l’any 1926. Fill d’en Jaumet de Can Salvi. Dels tretze als setze anys va estar-se a Barcelona rebent classes de solfeig i acordió cromàtic d’un oncle músic, que tenia una orquestra i tocava el piano. A més, també va aprendre l’ofici de barber.
De jove, i en un breu període de temps a començament dels anys quaranta del segle xx, va formar part de l’orquestrina de Tortellà “L’Ideal”, amb Amadeu Puntí (pare), Joan Molí, Josep Roura i Avel·lí Campsolinas, entre d’altres.
De jove, i en un breu període de temps a començament dels anys quaranta del segle xx, va formar part de l’orquestrina de Tortellà “L’Ideal”, amb Amadeu Puntí (pare), Joan Molí, Josep Roura i Avel·lí Campsolinas, entre d’altres.
Durant tota la seva trajectòria va tocar l’acordió cromàtic de teclat. La seva darrera actuació va ser l‘any 1989, a la filmació de la pel·lícula “La punyalada”, tot i que finalment no hi va aparèixer.
Durant tota la seva trajectòria va tocar l’acordió cromàtic de teclat. La seva darrera actuació va ser l‘any 1989, a la filmació de la pel·lícula “La punyalada”, tot i que finalment no hi va aparèixer.
Havia tocat a nombrosos pobles de la Garrotxa i sobretot de l’Alt Empordà, recorrent grans distàncies a peu, en bicicleta o moto. Més tard ho va fer en cotxe. A les dècades dels 50 i 60 del segle xx va fer nombroses actuacions amb en Peret Blanc.
Havia tocat a nombrosos pobles de la Garrotxa i sobretot de l’Alt Empordà, recorrent grans distàncies a peu, en bicicleta o moto. Més tard ho va fer en cotxe. A les dècades dels 50 i 60 del segle xx va fer nombroses actuacions amb en Peret Blanc.
ALFONS FAIG, EN FONSO DE LLIURONA (ARXIU EL PUNT - FOTO: EUDALD PICAS
FONSO DE LLIURONA
FONSO DE LLIURONA
Alfons Faig i Renart, en Fonso de Lliurona
Va néixer a Lliurona l’any 1905 i va morir a Les Preses al 1996. Barber, carboner, pagès i músic. Va viure també a Santa Coloma de Farners, Albanyà i Les Preses. De petit es va iniciar musicalment amb un flabiol de cinc forats que va canviar per unes estampes a un company del poble. De jove començaria a tocar l’acordió diatònic de botons i la seva primera actuació seria als 17 anys, a la festa de Sant Llorenç de Sous. A quaranta anys va canviar l’instrument per l’acordió cromàtic de teclat. L’Alfons de Can Faló aprenia el repertori nou dels altres músics, però també del gramòfon i més tard de la ràdio i la televisió.
Alfons Faig i Renart, en Fonso de Lliurona
Va néixer a Lliurona l’any 1905 i va morir a Les Preses al 1996. Barber, carboner, pagès i músic. Va viure també a Santa Coloma de Farners, Albanyà i Les Preses. De petit es va iniciar musicalment amb un flabiol de cinc forats que va canviar per unes estampes a un company del poble. De jove començaria a tocar l’acordió diatònic de botons i la seva primera actuació seria als 17 anys, a la festa de Sant Llorenç de Sous. A quaranta anys va canviar l’instrument per l’acordió cromàtic de teclat. L’Alfons de Can Faló aprenia el repertori nou dels altres músics, però també del gramòfon i més tard de la ràdio i la televisió.
Al llarg de la seva vida va fer duets i trios amb diversos instrumentistes, tocant sempre l’acordió, però també ocasionalment el “jazz-band” (bateria) amb els seus cosins Martí Renart i Fonso Renart, en Lloret de Sadernes, en Pere Fosas, en Lluís Perramon i, sobretot, amb en Peret Blanc.
Al llarg de la seva vida va fer duets i trios amb diversos instrumentistes, tocant sempre l’acordió, però també ocasionalment el “jazz-band” (bateria) amb els seus cosins Martí Renart i Fonso Renart, en Lloret de Sadernes, en Pere Fosas, en Lluís Perramon i, sobretot, amb en Peret Blanc.
PERET BLANC I ENRIC PAGÈS DE LA BADOSA, A LA VALL DEL BAC (ARXIU AMADEU ROSELL)
L' ENRIC DE LA BADOSA
L' ENRIC DE LA BADOSA
Enric Pagès i Expósito, l’Enric de la Badosa
Enric Pagès i Expósito, l’Enric de la Badosa
Va néixer a la Vall del Bac l’any 1916 i va morir al 1990. Tocava l’acordió cromàtic de teclat. Juntament amb els seus germans Joan (acordió) i Bartomeu (bateria), va formar l’orquestrina “Los hermanos clotenses”, als anys 30 i 40.
Va néixer a la Vall del Bac l’any 1916 i va morir al 1990. Tocava l’acordió cromàtic de teclat. Juntament amb els seus germans Joan (acordió) i Bartomeu (bateria), va formar l’orquestrina “Los hermanos clotenses”, als anys 30 i 40.
Va fer duet amb en Peret Blanc especialment a les dècades dels anys 50 als 70 també del segle passat.
Va fer duet amb en Peret Blanc especialment a les dècades dels anys 50 als 70 també del segle passat.
PERE ANFRUNS, EN PERE FOSAS (ARXIU GRUP DE RECERCA FOLKLÒRICA DE LA GARROTXA)
PERE FOSAS
PERE FOSAS
Pere Anfruns i Guix, en Pere Fosas
Nascut a Gombrèn l’any 1912, era conegut com en Sant Bernabé, en Pere Fosas o en Pere d’Olot. Va morir a Olot el 2001. Músic autodidacte des dels 15 anys, durant tota la seva trajectòria va tocar l’acordió cromàtic de teclat. Si bé ja es coneixien d’abans, el seu contacte amb en Peret sorgiria arran de la Trobada de Músics sense solfa de Camprodon.
Pere Anfruns i Guix, en Pere Fosas
Nascut a Gombrèn l’any 1912, era conegut com en Sant Bernabé, en Pere Fosas o en Pere d’Olot. Va morir a Olot el 2001. Músic autodidacte des dels 15 anys, durant tota la seva trajectòria va tocar l’acordió cromàtic de teclat. Si bé ja es coneixien d’abans, el seu contacte amb en Peret sorgiria arran de la Trobada de Músics sense solfa de Camprodon.
Va participar amb en Peret Blanc a la filmació de les imatges a la pel·lícula “La punyalada” (1989), de Jordi Grau.
Va participar amb en Peret Blanc a la filmació de les imatges a la pel·lícula “La punyalada” (1989), de Jordi Grau.